Tota una infància perduda. Sis anys endinsada en un profund forat negre sense sortida. Tristesa, frustració, malestar, malhumor i solitud, els únics sentiments que imaginava dins d'aquell hospital. Aquelles paraules s'havien d'acabar aquell mateix dia. El metge m'havia donat l'alta mèdica i jo ja era lliure d'aquell malson. Tot era un nou món fora de l'hospital.
 |
| Google imatges |
De camí a casa veia nens córrer d'un lloc a l'altre, parelles felices agafades de la mà i gent gran asseguda en un banc del parc. El pare va parar el cotxe justament al costat de la platja i jo vaig quedar impressionada d'aquella meravellosa vista. Mentre em treia les sabates, els meus ulls verds reflectien aquella aigua tan clara i aquella sorra blanca, que recorria els meus peuets gràcies aquell sol tan resplendent. Aquell era el primer dia dels molts que m'esperaven en aquella nova vida.
Però malauradament tot és fruit de la meva immensa imaginació. Les coses continuen de la mateixa manera que abans, o pitjor encara.
Aquella situació era desesperant. La veu del metge confirmant el meu preocupant estat. L'última sensació que vaig tenir va ser la llàgrima de la mare relliscant per la meva mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada